Perilla la meva relació de parella?
En moltes ocasions, quan arriben parelles a teràpia per tal d’aprendre a gestionar els seus problemas es troben ja quasi bé en un punt de no retorn: l’amor que va existir una vegada es troba pràcticament desaparegut i la tolerància a la frustració està sota mínims. Es qüestiona tot el que fa l’altre, tot molesta i inclús es mal interpreta. El treball en aquets casos obliga a travessar la desil·lusió, la ira i el dolor per tal de saber si existeix alguna cosa per salva i si desitgen (tots dos) que la relació sani.
El malestar dins la parella s’allotja i s’alimenta de certes actituds: diferències no enfrontades, dominància i control, desqualificació i condemna, duresa, instal·lació en la queixa i desconfiança, totes elles amb un significat i un valor diferent a l’equació, però que es retro alimenten, afectant-se mútuament.
Per a poder sanar una relació en crisi, s’ha de distingir quina d’elles és la més significativa per a començar per aquí i, una vegada sanada i si resulta possible, centrar-nos en la següent. Moltes vegades es mantenen expectatives poc realistes entre els membres de la parella, amés de resistències i escepticisme sobre la continuïtat de la relació. És un camí dur, lent i de vegades sembla que sense sortida, però quan les persones son sinceres, estan obertes i encara queda interès per l’altre, la possibilitat de donar un gir positiu a la relació existeix, arribant al punt de trobada entre els dos. Es pot començar per veure en quina categoria es funciona pitjor, auto analitzant-se. Encara que quasi tots hem “caigut” en aquests errors en algun moment de la nostra relació, la diferència es dona per la quantitat i la qualitat dels comportaments negatius i en com han fet degenerar la que en un començament va ser una relació satisfactòria i nutritiva per ambos. S’ha d’estar disposat a donar la cara als problemes, començant per reconèixer el que li fem a l’altre per tal de poder canviar-ho.
Diferències no enfrontades.
Les parelles estan formades per dues persones, que com és obvi són diferents, cadascuna amb una manera diferent de veure la vida, i les coses que esperen, que volen i que no volen d’una relació. Quan una relació madura, van apareixen nous conflictes, i les parelles exitoses resulten a partir de la capacitat d’escoltar profundament a l’altre, amb apertura per a veure les coses des d’una perspectiva diferent, i desitjant trobar un terreny compartit. Aquestes parelles fan servir les diferències com a oportunitat per a comprometre’s amb l’altre amb més força i solidesa. Ocorre sovint que els membres de la parella desconeixen com fer-ho, o estan més interessats en guanyar la discussió que en aprendre. Quan es dona una discussió i aquesta no es sana, es a dir, quan no es tanca amb ambdues membres havent trobat un punt d’acord, segurament en un punt distint del que tenien quan van començar la discussió, però ara compartit, es crea un abisme més ampli, que disminueix l’intimidat i que converteix a la parella en adversaris en lloc d’amics. Quan una parella es troba dins d’un bucle de diferències no afrontades es donen missatges del tipus: “no ets capaç més que de veure les coses des del teu punt de vista”, “sempre vols tenir la raó”, “ja has guanyat, estàs content@?”, “no em vas a convèncer, tinc la raó i ho saps”, “per a que m’he d’explicar, si mai escoltes”, “no sé ni per què parlo amb tu”.
Dominància i control.
Aquest problema es dona quan la parella ja no treballa en equip i es dona una lluita de poder per portar el control de la relació. Es manipula, pressiona, invalida o soscava qualsevol moviment del “contrari” per tal de guanyar quotes de poder. Pot reaccionar-se a crits per a que l’altre cedeixi, intentant intimidar o inclús aixafar a l’altre en un gest de submissió, o pot ser que es desconnecti, no es digui res per a després fer el que a un li roti, o es manipuli de manera més indirecta. Pot ser que un àmbit es tingui el poder i en altres sigui el contrari el que el tingui, però sigui com sigui, la batalla per tenir la última paraula està sempre present.
Quan es competeix per tenir el domini i el control, la gent parla d’una manera semblant a: “faré el que vulgui, no intentis que faci el contrari”, “I desprès de com vas ficar la pota l’altre dia, ara pretens que et faci cas?”, “no t’escoltaré més, no tens ni idea del que parles”, “si creus que et faré cas per que et posis així ho tens clar”, “jo sóc qui té la raó”.
Desqualificació i condemna.
Quan s’ha caigut en aquesta actitud, en el moment en que quelcom va malament, el primer que fa la parella és senyalar l’altre. S’invalida, anul·la, insulta o desqualifica a la parella, en espera de que es senti culpable i amb remordiments pel que ha fet, esperant que el càstig canviï el seu comportament, i aconseguint, molt probablement l’efecte contrari.
Els comportaments quan la gent intenta fer sentir culpable a la parella serien del tipus: “ja portes quatre nits dormint al sofà. Per què no dius simplement que no vols dormir amb mi?”, “no fas mai el que jo vull, sempre es tracta de tu”, “clar que no t’escolto, sempre estàs amb el mateix”, “i per què he de ser amable si tu ets un@ borde”, “que jo no soc carinyos@? I quan vas venir tu a donar-me un petó?”, “no podries començar tu les relacions sexuals per a variar?”
Duresa.
En les parelles que tenen problemes desapareix la tolerància i la bona predisposició que caracteritza una relació sana. Es relacionen amb l’altre amb una cuirassa, sense mostrar vulnerabilitats, des del cinisme i l’amargura. La actitud és pessimista, rígida, defensiva i de desnutrició cap l’altre, amb contínues observacions bel·ligerants.
Quan la gent s’ha endurit cap a la parella sona així: “no sé per a què, tu seguiràs igual”, “no m’interessa la teva merda, ja no funciona, ja no m’afecta”, “para de fer drama”, “sempre estàs preparad@ per a fer-me mal”, “ja m’has refusat tantes vegades que ni ho intento”, “ja no t’escolto, ets idiota i sempre ho seràs”, “si, torna a posar aquesta cara de pena, ja no m’ho crec, només em produeix cansament”.
Instal·lats en la queixa.
Quan un dels membres de la parella no para de queixar-se, per una banda per a desfogar-se i per l’altre intentant un canvi que mai arriba, provoca en l’altre que o deixi d’escoltar, o faci promeses sense cap intenció d’acomplir-les, o explota per tota la frustració acumulada. Si la queixa persisteix es va creant un pòsit de rancúnia que pot mostrar-se de diferents formes, des del mal humor fins a la depressió, ofegant qualsevol rastre de l’amor que va existir una vegada.
La persona que es queixa de manera continuada diu coses com: “no m’escoltes mai, em vas dir que m’acompanyaries a casa de ma mare i continues igual. Sempre poses excuses”, “em fas sentir fatal”, “els teus amics estan en forma i mira tu, quina panxa”, “no fem res plegats, et passes el cap de setmana mirant la tv”, “i tot el que he deixat per tu…”
En una parella en crisi no existeix un acte o expressió del company que agradi, es comparteixi o es pugui gaudir. Es critica, es donen consells no demanats, es desafia o es queixa en diferents graus i de diferents maneres, en funció de la personalitat de cadascú, però sempre, i això es comparteix en tots els casos, existeix una insatisfacció sobre el comportament de l’altre.
Desconfiança.
La desconfiança a la parella apareix de forma evident davant d’infidelitats, addiccions i mentida però no son la única causa: promeses incomplertes, un comportament interpretat com a negatiu, les decepcions i les desil·lusions també poden portar a un membre de la parella a una posició de tristesa que col·loca l’altre en un lloc molt pitjor del que hauria de tenir.
Fem mal a la confiança en la parella amb frases del tipus: “ja se que et vaig prometre que ho deixaria, ho aconseguiré la propera vegada”, “he volgut dir-t’ho moltes vegades, però no sabia com reaccionaries”, “quantes vegades necessites que et digui que t’estimo? Madura d’una vegada”, “si, se’m va oblidar la data, però no puc estar en tot, podries posar-te al meu lloc”.
Cadascú d’aquests comportaments produeixen desgast. A mida que continuen van amés intensificant-se, provocant que la parella perdi els recursos que al començament permetien estimar i voler canviar comportaments que fan mal a l’altre. Quan es donen de manera important i sense treva deixen sense energia ni comprimís cap a la reconstrucció de la relació.
Es possible tornar-se a enamorar des d’un profund desànim, però també és possible que la relació estigui tan feta malbé que no es pugui reparar. El que resulta vital es comprometre’s amb la felicitat.
