DEMANA HORA

Accepto la Política de Privacitat. Totes les teves dades seran tractades amb absoluta confidencialitat.



Raval de Jesús 42, 3r A Reus 43201, Tarragona

Horari a convenir

+34 628 292 018

 

Per què no hem de cridar als nostres nens

Per què no hem de cridar als nostres nens

Estàs a la cuina, fent el sopar, i escoltes com els teus dos fills es barallen al menjador. Sense pensar-t’ho te’n vas cap allà, sentint com l’enuig pren el comandament, i en un moment et trobes cridant-los que callin. S’aturen en sec i et miren amb por, i tu et sents fatal, doncs sents que hauries d’haver gestionat millor la situació. Et sona?

Per què cridem? Que com a pares comencem a cridar es pot deure a molts motius, que poden anar des d’estar cansats, tenir poques habilitats d’afrontament davant els conflictes, estrès o ansietat, o el fet de tenir interioritzat un estil educatiu autoritari, per citar algunes.

Per què no és la millor elecció? Què aconseguim? Bàsicament per què les persones no funcionem bé des de la coacció i la por. No hem d’oblidar que som tanmateix el model sobre el que els nostres fills actuaran en el futur. Si els cridem els ensenyem que és aquesta la forma d’enfrontar els problemes, en lloc d’ajudar-los a desenvolupar estratègies que seran molt més útils en situacions complicades.

Cóm prevenir el reaccionar d’aquesta manera? Algunes claus:

  • Informant-nos del que funciona i del que no. Busquem articles i llibres sobre comportament humà, mirem documentals, preguntem a professionals de l’educació. Un coneixement major sobre educació farà que siguem més conscients de tot allò que podríem millorar.
  • Alliberant-nos de comandaments familiars que hem anant interioritzant: és molt probable que estem reproduint models que hem viscut a la nostra infància. Això no significa però que no podem canviar-los i actuar d’una manera lògica, d’acord amb el que sabem que més convé. Que ens escridassessin de petits no justifica que ara ho haguem de fer nosaltres: podem triar.
  • Hem d’evitar caure dins la “turmenta emocional” de la que moltes vegades ens deixem atrapar. Per exemple, arribem a l’habitació on els nostres dos fills s’estan barallant i ens fiquem de ple, cridant també i sentint-nos fatal desprès, sense haver assolit després, ni arreglar la situació, ja que ara som tres cridant en lloc de dos, ni haver ensenyat res. Es tracta d’una feina que hem de fer amb nosaltres mateixos. Abans de “submergir-se” en el conflicte, millor prendre’s un moment en el que ens diguem “realment em vull ficar dins d’aquest remolí?”. És molt probable que la resposta sigui que no, i per tant, millor esperar un moment que serveixi per a prendre perspectiva: tanca els ulls i imagina’t passejant per una platja en un dia d’hivern, o en una muntanya nevada un dia assolellat… qualsevol imatge que et suggereixi pau, i a partir d’aquí ves a donar als teus fills una lliçó constructiva que eduqui i ensenyi.
  • Escoltem més als nostres fills. De vegades no escoltem perquè pensem que sabem totes les respostes, però el seu comportament sempre té una lògica, encara que pugui no ser la teva. Per tant, permet un temps per escoltar el seu punt de vista, intentant entendre-ho. Si t’acusa de tractar-lo injustament, no et limitis a defensar-te i pregunta-li per què ho pensa; pot ser està gelós de la indulgència que mostres amb el seu germà petit, o necessita que li dediquis més temps.
  • Comença a confiar en la capacitat de decisió del teu fill. Això desenvoluparà la seva autoestima i seguretat. Si es nega a menjar verdures, explica-li la necessitat de menjar-les i ofereix-li dues opcions. Si es vol anar a dormir més tard, pregunta per a què, i ofereix una opció “com que necessites dormir suficientment, avui et pots quedar 30 minuts més però demà hauràs d’anar al llit abans, què t’estimes més fer?”
  • Observa les teves respostes automàtiques. Tots tenim certs patrons de conducta que se’ns activen davant de determinats estímuls. Si quan el teu fill molesta al seu germà petit li dius sempre: “atura’t”, i el t’ignora, i tu ho repeteixes, i et torna a ignorar, la conversa molt probablement acabarà amb crits. Es tracta llavors de trobar el patró disfuncional de la situació. Seguint amb l’exemple d’abans, podria ser per exemple que, en lloc de dir-li cada vegada amb la veu més alta i més emprenyat, anar tranquil·lament i demanar-li la seva opinió sobre com podem afrontar la situació. Pot ser t’expliqui com el seu germà l’està molestant. Es tracta de parlar i comunicar-se de manera efectiva, creant un espai on la conversa sigui més productiva, a l’hora que ensenyem a buscar solucions a una situació incòmoda.

 

L’educació, sempre en positiu. Jo entenc l’educació positiva com un estil parental democràtic. Els estudis recents indiquen que l’estil parental democràtic (aquell que demanda disciplina i control de conducta, però també subministra afecte, acceptació  i interès pel nen, així com sensibilitat per les seves necessitats) és el que crearà nens més saludables i equilibrats.

Amés de l’estil democràtic, a nivell global es poden agrupar amb tres estils de criança més, cap d’ells desitjable per les repercussions que produeixen amb el temps.

  • Permissiu: quan eduquem des d’aquest estil, donem afecte i recolzament al nen, però no existeix control ni disciplina. Pràcticament no es donen ni exigències ni reptes.
  • Autoritari: es caracteritza perquè hi ha un alt nivell d’exigència. Existeixen normes, es demana disciplina i control de conducta, però l’afecte està controlat. Existeix distanciament emociona, i en els casos més acusats inclús hostilitat i rebuig.
  • Indiferent o negligent. No existeix exigències, normes, controls ni reptes, i a l’igual que al cas anterior, tampoc s’explicita l’afecte al nen, ni rep interès per les seves necessitats o sensibilitat cap a les seves preocupacions.L’estil educatiu que tinguem amb els nostres fills clau en el desenvolupament evolutiu dels mateixos, i es relaciona (quan es tracta d’estils autoritaris, permissius o indiferents) tant amb problemes internalitzants del nen, com pot ser ansietat i pors que no entren dins de lo normal segons el moment evolutiu en que es troba, com externalitzant, com per exemple conductes d’oposició, agressivitat o mancances en les estratègies d’afrontament o en les competències socials.

I què passa amb les recompenses? La recompensa i el càstig serien les dues cares de la mateixa moneda. Es lliga el compliment de les obligacions amb una regulació externa de la conducta, no educant en la autodisciplina i la autoregulació. S’ha demostrat que fins i tot disminueixen la motivació dels nens, ja que de manera implícita perceben la tasca a fer com avorrida i imposada des de l’exterior, com quelcom no triat. Si els diem “després de fer els deures podràs veure la tele” comporta el missatge de que fer els deures es una activitat horrible i un requisit farragós fins poder fer finalment el que realment volem. Què seria llavors l’ideal? Ajudar-los a motivar-se cap l’aprenentatge com a finalitat en si mateix.

Les recompenses no solament acaben amb l’interès intrínsec de les tasques, sinó que disminueixen la creativitat, ja que es realitzen de manera més automàtica, al buscar una finalitat externa a elles, i no només això, sinó que sembla que també afecten als valors, doncs existeixen estudis que demostren que els nenes que reben freqüentment recompenses dels seus pares per realitzar les tasques son menys generosos que altres que no les reben.

Un altre problema afegit seria l’addicció a les mateixes. Pot ser quan son molt petits amb gomets estaran contents, però amb el pas dels anys, estarem obligats a fer servir bens més cars i més freqüentment per aconseguir la conducta desitjada.

En casos excepcionals, quan s’ha aconseguit un assoliment que comporta molt d’esforç podem recompensar l’esforç, preferiblement a posteriori. La idea és que l’educació ha d’anar cap a la pròpia capacitat d’estimulació, per tal que el dia de demà siguin persones que sàpiguen automotivar-se i regular-se davant els esforços.

A l’hora de reprendre, mai ha de resultar humiliant i s’ha de fer servir de manera racional, mostrant que les conductes negatives tenen conseqüències. S’ha d’enforcar com un acord. Si per exemple per causa de les males notes limitem el temps de veure tv, s’ha de donar prèviament una conversa en la que el nen arribi a la conclusió de les causes del suspens, i de què pot fer-se per a que no torni a succeir. Per tant, quan reprenem per una mala conducta, si aquesta té conseqüències, han de tenir relació amb la conducta i a la invers, davant d’una bona conducta podem primer encoratjar i pot ser premiar (intentant sempre que sigui amb quelcom immaterial), per exemple portant-lo a veure una pel·lícula al cine o cuinant el seu plat favorit.

Finalment, hem de recordar que els patrons de conducta no es canvien d’un dia per un altre.. Hem de mantenir l’atenció constantment. Per una banda es tracta d’una resposta automatitzada que s’ha de canviar, i per l’altre, els nens son meravellosos, però posen a prova la paciència dels seus papàs diàriament. La recompensa val l’esforç, ja que significa sentir-se en control de la situació, perceben les baralles com a més manejables i a un mateix, com un pare més competent i educatiu.

Sense comentaris

Deixa un Comentari